Història

La llengua sarda és una de les llengues romaniques mes antigües, en efecte comença a separar-se del latí ja des del III segle d.C., i entre les llengües romaniques constitueix un grup a part bé diferenciada de les altres.

Els primers fonts escrits en llengua vulgar sarda pertanyen al XI segle i son representats de les cartes segellades de les cancilleries dels cuatre regnats de l’edad mitjana.

El sard és la primera llengua vulgar a ser utilizada per finalitades jurídicas. Mentre en la resta de Europa la llengua dels actes jurídics seguia a ser el latí, i el vulgar venia usat només per composicions literaries, en Serdenya la llengua de les cancilleries reiales estava ja el vulgar local. De contra els primers atestats de composicions literaries en sard vénen més aviat tard.

Amb la fí dels estats de l’edad mitjana, el sard acaba de ser llengua oficial patint una progressiva diversificació en les varietades dialectales.

Els sard té dues granes macro variedades: el sard meridional o campidanes, i el sard septentrional o logudores / nuores.

El sard meridional és aquell que majorment es ha evolucionat, mentre aquell septentrional tè una fonetica més aviat conservatora respecte al latí.

El sardo de avui es disdingueix per tenir una presència molt gran en el léxic de iberismes, més catalanismes en el sard meridional, mentre en aquell septentrional son més presents paraulas del léxic castellà.

Els ideomes parlats en Gallura, en Sàsser, en L’Alguer i en Carloforte no fan part del sistema llenguistic sard. Ells pertanyen en canvi respectivament al corse, al sàsseres que deriva del pisà de l’edad mitjana, al català i al ligur.

La sintaxi i la morfolojia sarda es caracterizan per ser fortement analitiques. És sobretot a aquest nivell que es troben les majores particularitades del sard que el distingueixen de totes les altres variedades romaniques: abans que res el article que deriva des del dinmostratiu latí ipsum de contra a aquell que succeeix en totes les altre llengues romaniques que en canvi ténen la derivació des de illum. En sardo, doncs, el resultat dels articles és: su, sa, sos, sas, is. Aquest resultat es troba només en alguna varietat del català. (ex: balearic es, sa, ses, sas).

La conjugació verbal sarda és praticament aquella latina. Heus aquì un exemple de come es conjuga un verb en sard:

La característica de llengua analitica es reflecteix en el sard també en la manera de fer el futur dels verbs: mentre totes les llengues romaniques han evolucionat un futur sintètic ( ex jo aniré, io andrò, jo iré des de andare + habeo), en sard, a causa també de la posició de les paraules en la frase, el futur es fa aixì: deu apu a andare / ap’‘a andai ( habeo + andare).

En el pas des del latí a les llengües romaniques, el resultat de la fonetica vocalica divideix la romània en cuatre grans grups de llengües: el sistema del romanico comù, el més difùs, el sistema rumà, el sistema sicilià i apunt el sistema sard.

El resultat sard és que des del sistema latí amb deu vocals, cinc llargues i cinc breues, es han només cinc fonems, un per cada vocal.

La característica fonetica que majorment ha interessat els llenguists del vuit-cents, plens de ideals de puresa llenguistiga, és la anomenada oclusiva velar, que de tota manera ha estat mantinguda només en la varietat septentrional del sard. El fet que en el sard septentrional cel es digui kelu, o veu es digui boke, aproparia aquesta varietat, molt més que altres llengues, al latí. En realitat, en tot cas, hi ha moltes altres característiques que en canvi des del latí es allunyen molt, i que la fan doncs una llengua plenament romanica amb les seves característiques particulars i originals.

El sard com llengua romanica té naturalment la majoria de les seves paraules derivades directament del latí. A més a més, a diferència de la majoria de les llengües romaniques de la resta de Europa, no ha patit les influències de les llengües germàniques. La paraula sarda per blanc és arbu, des del latí albus, mentre totes les altres llengues romaniques han adoptat la paraula germanica blink, (lluent, brillant).

El superestrat del sard ès constituit per léxic provenint de altres llengues romaniques, en particolar el català i el castillà. El sard compta més de sis mil iberismes en seu léxic.