L’art i l’arquitectura en Sardenya són pel més de importació, però moltes vegades, el que arriba en la illa ve re-elaborat i adquireix una sensibilitat típica de l’ànima sarda.

Algun període històric es distingueix per haver deixat en Sardenya gran tresors d’art.

Abans que res la Sardenya té el primat de haver fet néixer la primera gran civilizatió del Mediterrani occidental, nascuda de las diferentes cultures prehistòriques que al voltant del 1.500 abans de J.C. han dat vida a la civilizació nuràgica. Els edificis megalitics perfectes de l’art nuràgica son entre les costrucciones més grandióses de toda l’edat del bronze.

Despres de les relaciónes amb els Fenicis y els Cartagineses, Roma conquereix Sardenya en el 238 abans de J.C. que doncs és una de les primeres regiónes extra italianes a ser latinizada. Roma dóna a la Sardenya la fisionomia urbana, economica i social que és a la base de la Sardenya de l’edat mitjana.

Un altre període fonamental per la història sarda és la administració bizantina, que dóna un imprinting molt fort que servirà de punt de partença per la estructura burocratica dels cuatre regnats de l’edat mitjana.

L’edat mitjana en Sardenya és marcada de la presència dels cuatre regnats de Càlari, Turris, Arbarè i Gal-lura, aquest és un període de gran fervò artistic afavorit pels reis sards que cridant a treballar els mestres més famóses del temp, de la Provença, de la Lombardia i de la Toscana, han dat vida a l’extraordinaria estaciò del romànic sard.

Amb la conquesta de Sardenya de part dels Catalans –Aragoneses, ve portada en la illa una sensibilidat noa, que és la del gòtic europeu. Una de les formes d’art que ve portada és la del retaule, que ha estat de seguida metabolizada pels pintors locals. Despres de les obres de pintors catalans com Joan Mates i Joan Figuera, que treballan en Sardenya per alguna obra per gran esglésias, hi ha pintors com el Mestre de Castellsard, de origen català mes que ha treballado garibè només en Sardenya i que pot ser considerat com el major exponent de la pintura gotica catalana. Despres de aquestos gran mestres es forma en Sardenya una escola toda sarda que supera els mestres catalans i que resta viva fins el ‘600. Aquesta és la escola de Estampache (del nom del barri de Callér) que tenia en els pintors Miquel y Pere Càvaro els exponents més gran. Aquest era un període quan la Sardenya estava part de un gran imperi, i Callér una ciutat mercadera on l’art floria.

Segueix un període de lenta decadencia que coincideix amb la decadencia de l’imperi espanyol, en el qual les formes artistigas que havem dit abans es repeteixen cansatament, i que amb l’arribada dels Savoyas acaban per sempre, perquè ve portat un estil nou pels nous senyors, que consideraven l’art dels pintors i picaperders sards una art pobre que no mereixia de ser desenvolupada.

El ’800 és el segle que vé dues personalitades, una en l’arquitectura i l’altre en la pintura tener el primat de l’art sarda porquè havien metabolizat plenament les maneres portades del Piemonte. Aquestes dues personalitates són Gaetanu Cima, teoric de la puresa classica i Juanni Marghinotti.

Però és amb el principi del ‘900 que en Sardenya neix una generaciò noa de artistas que han marcat un rastre tan fort en l’art sarda que les influèncias es veuen ancara avui. Les instàncias de les secessiones artistigas europevas i la influència del costumbrismo espanyol han dat en Sardenya la excusa de inventar una pintura que raconta del fort poble sard en una dimenciò quasi mitica, una mitologia que tenia com protagonistas els pastors, els sonadors de launeddas, els pagès, els homes i les dones sardes i el paisatge sard. Parlem de artistas com a Jusepi Biasi, Filipu Figari, Franciscu Çusa, Eugèniu Tavolara, Felici Melis Marini ecc.  

L’arquitectura vernacolar sarda mereix una menciò particular perquè sorprèn per la seva originalitat i la varietat de les formes, que fan merèixer a l’illa el sobrenom de “quasi continent", no només per les varietats de paisatges naturals, mes tambè per la varietat antropic – cultural.

Segons de la regió de on neix, planures, montanyes, costes ecc, i de la conseguent funció, es formen estructures arquitectoniques vernaculars que són el fruit de la cultura propriament sarda.

Són formes arquitectoniques només sardes les cases campidaneses, les cumbessias o muristenis, (vilatges al voltant de un santuari), les esglésies de campanya amb gran patis, les pinnetas (cabanyes dels pastors) i altres.